Què ens passa, catalans? (II)
En els punts d’aquesta sèrie, que té l’objectiu d’aproximar-se als fenòmens que es donen en l’àmbit social de les relacions lingüístiques en el context dels Països Catalans, trobareu que es reflexiona sobre aspectes, no els centrals de la situació de conflicte lingüístic, sinó sobre els secundaris que, tanmateix són imprescindibles de conèixer per a tenir una visió completa i coherent de què passa, de què ens passa.
En aquesta sèrie, a més, trobareu, al costat de reflexions sociolingüístiques, psicolingüístiques i sobre ideologia lingüística, unes altres sobre la identitat, igualment imprescindibles, perquè les llengües no serveixen només per expressar (estats d’ànim i voluntats), per a transformar el món (mitjançant la persuasió performativa) i per a comunicar idees, sinó que identifiquen i, per tant, uneixen al mateix temps que separen i , en definitiva creen comunitats en el si de les quals els individus desenvolupen la seva dimensió social i poden adquirir plenament sentit. Les llengües són codis simbòlics expressius, performatius i comunicatius, alhora que contribueixen a donar forma al món. Però la identificació lingüística és també identitat social, i entre ambdues s’estableix una relació dialèctica.
- Haurem d’acceptar, no sols que, a hores d’ara, la llengua catalana ja no deu ser al llengua majoritària dels nascuts als Països Catalans, sinó que, sobretot no ho és la dels més joves, perquè no sols són majoria entre ells els castellanoparlants inicials, sinó que, a més, els considerats segons els conceptes habituals catalanoparlants inicials, en viure immergits en un ambient tan castellanitzat i haver adquirit tanta familiaritat amb la llengua castellana ja des de ben petits, haurien de ser considerats més aviat bilingües inicials.
La nova generació tendeix a sentir el castellà com una llengua tan seua com el català. No li passarà a tothom, però sens dubte els passa a molts (i això per no parlar de com d’interferit es troba el català que parlen; un català allunyat d’aquell dels seus avis i, fins i tot, del dels seus pares, amb el qual tanmateix van convergint, no perquè el depurin, sinó perquè el codi dels pares també es degrada).
Aquests joves, identificats simultàniament amb el català i amb el castellà (o amb el castellà i una altra llengua diferent de la catalana, o encara amb el català, el castellà i un tercera llengua simultàniament), no veuen res de dolent a passar-se quan calgui a la llengua de Castella (ara ja naturalitzada als Països Catalans), o a alternar codis, ni tindran cap sensació de transfuguisme d’esdevenir castellanoparlants habituals, o de parlar en castellà als seus fills, si les circumstàncies els hi porten. - Es denuncia la mateixa idea de política lingüística sempre que les institucions catalanes donin senyal de voler emprendre’n una. Es fa amb l’acusació que tota política lingüística seria un atemptat la llibertat (en aquest cas dels d’usos lingüístics), sense tenir en compte ni les lleis de la sociolingüística (i per tant, l’existència d’un procés de substitució), ni la noció ─fonamental─ de justícia reparativa (de fet, ni tan sols tenen en compte les nocions més generals de justícia i igualtat lingüístiques); sense tenir en compte, al capdavall, ni la història ni les seues conseqüències, ni tampoc les relacions de poder ni la injusta desigualtat sobre la que es fonamenta. Però és que tal denúncia és absurda en si mateixa, perquè sembla partir de la consideració que tota acció de govern és un atac a la llibertat. I, certament, tota iniciativa política té una conseqüència normativa, però això només seria problemàtic si imaginéssim la possibilitat d’un ordre just sense regulació i consideréssim, en conseqüència, l’acció política perversa per si mateixa. Semblen, en definitiva, partir de la idea que la llei i la llibertat són contradictòries per definició (i no només circumstancialment).
No és estrany que els contraris a una política lingüística catalana s'autoqualifiquin de liberals, uns liberals que desconfien dels governs i, davant de l'espectacle de la injustícia, posen la seua fe interessada en mans invisibles.
En realitat, però, en el cas dels contraris a la planificació normalitzadora del català no es tracta ni de fe, ni d’inconsciència ni d’estupidesa. No, no són estúpids, només es pensen que ho som la resta. Perquè mai no qüestionen la política lingüística que fa l’estat (i en fa cada dia) per a garantir i promoure el supremacisme lingüístic castellà, en darrer terme legitimat sobre la idea ─l’excusa─ de la “llengua común” (no de Castella, sinó de tot el domini estatal), elevada al rang de principi gairebé natural.
En realitat, però, no es tracta ni d’inconsciència ni d’estupidesa. No són estúpids, només es pensen que ho som la resta. Perquè mai no qüestionen la política lingüística que fa l’estat (i en fa cada dia) per a garantir i promoure el supremacisme lingüístic castellà, en darrer terme legitimat sobre la idea ─l’excusa─ de la “llengua común” (no de Castella, sinó de tot el domini estatal), elevada al rang de principi gairebé natural. - Se sol fer servir en defensa de l’escola catalana i de la immersió lingüística l’argument que, en la mesura que permetrien l’adquisició de la llengua catalana als infants i joves que no la tenen com a llengua inicial, els garantirien la igualtat d’oportunitats laborals i de promoció personal, ja que el català és una llengua que obre portes en el sector privat (a més de ser-hi requerida per a ocupar molts llocs de treball qualificats), i resulta necessària en el sector públic. No sembla que ningú se n’adoni que, en la mesura que és efectivament així mentre, tanmateix, l’ús del català i el percentatge de catalanoparlants inicials minven, més que no un argument per a promoure la llengua ens trobem davant d’un fet que tendirà, cada cop més, a ser percebut com un greuge, de manera que no mancaran els qui diran que, com que el català resulta necessari per a la promoció laboral i l’accés la sector públic, allò que cal, no és pas garantir-ne el coneixement, sinó aconseguir que deixi de ser necessari i constitueixi un requisit. Aquest perill només es conjura amb més catalanoparlants habituals i amb la transformació del català en un signe d’identitat inqüestionable (dues coses que, de fet, es retroalimentarien). L’argument de l’ascensor social, emprat sense consideracions complementàries, és una arma de doble tall.
- A un observador vingut de fora podria fer-se-li difícil d’entendre per què, a l’hora de combatre l’independentisme, l’estat Espanyol i els mitjans de comunicació espanyolistes (i l’espanyolisme en general) renuncien sistemàticament a oferir als catalans un reconeixement col·lectiu que els fes repensar-se el seu projecte emancipador. En realitat aquesta actitud intransigent és ben lògica, perquè tot oferiment a la part catalana implicaria un reconeixement d’aquesta i, per tant, una esmena a la totalitat del nacionalisme espanyol, que no concep cap més nacionalitat possible que la castellanoespanyola.
Qualsevol reconeixement de la singularitat catalana implicaria una fissura de l’autoconcepció espanyola i, per tant, només és concebible l’estratègia de la negació rotunda i l’atac frontal. Com a molt es pot intentar l’adulació dels catalans com a subjectes individuals, agrupables en un conjunt que, com a tal, però, no tindria singularitats substantives més enllà de les estrictament regionals. Més enllà d’això només és imaginable la criminalització de l’independentisme, que sols podrà explicar-se per un trastorn dels qui el defensin (al capdavall, el projecte espanyol és l´únic possible i, per tant, l’únic raonable) o, alternativament ─o complementàriament─, com a fruit d’interessos espuris, venals, conseqüència d’una corrupció que, en darrer terme, no difereix tant d’un trastorn mental, perquè, en un cas com en l’altre, estaríem parlant de personalitats degradades, que serien les úniques que podrien oposar-se contra allò que la història, naturalesa i, per tant, el sentit comú, estableixen.
Enfront dels qui qüestionin el nacionalisme espanyol només hi poden haver criminals o bojos. Per això el diàleg és impensable, Cal tancar files i fer servir tot el que es té contra tant de sense sentit. - La nació té una dimensió material i una dimensió formal. La primera la constitueixen la llengua d’identificació, la memòria d’uns drets històrics (avalats per una narrativa històrica revisable), un imaginari col·lectiu en constant transformació i una tradició cultural canviant i en evolució. Al costat d’aquest dimensió material n’hi ha una altra de formal que afaiçona, constituïda per la voluntat de ser i persistir, que permet la conservació de la llengua, el record dels drets històrics i l’elaboració de la narrativa que els sustenta, a més la continuïtat de la tradició, que s’articula com un corrent ininterromput malgrat els seus canvis i les seues contradiccions internes.
La matèria no subsisteix sense forma, i aquesta forma no pot existir sense elements materials sobre els quals incidir. L’absència o la pèrdua d’elements materials afebleix la voluntat formal, i la voluntat afeblida dificulta la conservació d’elements materials. D’entre aquests elements, la llengua destaca pel seu paper decisiu, fruit del fet que es tracta d’un factor viu i vivificador, el factor agrupador i vehiculador de la resta. Si la llengua desapareix, o bé la nacionalitat s’esllangueix fins a ser assimilada a una altra, o bé passa a ser substituïda per una de nova, amb una nova llengua d’identificació i nascuda d’aspectes identificatius fins aleshores secundaris, però llavors elevats a fonamentals per una voluntat de ser que es manté gràcies a una pressió ─a una hostilitat─ externa, que n’impedeix l’extinció. En aquest cas caldrà tenir en compte que, si bé no es podrà negar una certa continuïtat entre la nacionalitat extingida i l'emergent, allò que en definitiva predominarà serà la novetat. - Quan un individu no es troba en possessió d’una identitat nacional conscient és que en posseeix una d’inconscient, banal. En qualsevol cas, no hi ha individus sense consciència nacional, perquè la dimensió col·lectiva (que actualment adopta la forma històrica nacional) de la identitat és inevitable.
Per descomptat, no hi ha cap raó per a pensar que el nacionalisme, sigui banal o conscient, vinculat a la identitat nacional, no admeti graus que respondran al tarannà i a l’experiència biogràfica de cada individu. A més és d’esperar que el nacionalisme dels diversos individus sigui directament proporcional als estímuls externs, tant positius (i aleshores alimentadors) com negatius (i llavors reactius), si bé, la coacció externa (social i/o legal) pot provocar també inhibicions d’un nacionalisme irritat o el qüestionament del nacionalisme socialment i/ legalment promogut. - La identitat nacional, que sempre va unida a una identificació lingüística (encara que aquesta llengua d'identificació no sigui privativa d'aquella comunitat nacional), és un factor rellevant a l'hora de decidir els usos lingüístics).
Com més assentada sigui una identitat nacional, més assertius són els usos lingüístics en la llengua que s'hi associa. Val a dir que el lligam entre identitat nacional i identitat lingüística també funciona en sentit contrari, de manera que, com més assentats estiguin els usos en una determinada llengua i, per tant, amb més claredat els parlants tendeixin a identificar-s'hi (perquè les altres llengües que podrien suposar una competència han quedat relegades), més fàcilment la comunitat s'autocentrarà i desenvoluparà una identitat col·lectiva sòlida que, si les circumstàncies ho promouen, cristal·litzarà com a nacional.
La identitat col·lectiva és, per tant, un element rellevant a l'hora de decidir els usos lingüístics, alhora que aquests influeixen en aquella. No és que la identitat col·lectiva sigui una mena de "terme paraigües" que suposi determinats usos lingüístics (determinada situació sociolingüística), sinó una component més de la situació sociolingüística que resulta bàsica per a entendre els usos sociolingüístics efectius i que, tanmateix, manté una relació dialèctica amb aquests darrers. L’autonomia del factor identitari es posa de manifest quan ens adonem que actuaria a un nivell diferent d'aquell a què ho fan els usos mateixos. Efectivament, la identitat col·lectiva (potencialment nacional) és una variable que influeix en els usos lingüístics a nivell conscient, mentre que els usos lingüístics efectius tenen una influència inconscient en la identificació col·lectiva (pel fet que aquesta implica sempre i al mateix temps una identificació lingüística), alhora que s’influeixen entre ells al mateix nivell.
Certament, que el primer factor actuï a nivell conscient i el segon ho faci a nivell inconscient complica l'exercici de relacionar-los en un esquema simple. Potser és per això que la planificació lingüística sol obviar la qüestió de la identitat (sense menystenir la influència que hi pugui tenir també la mala connotació que acompanyen aquesta noció i la correlativa de nacionalisme). I no obstant, sense atendre l'element identitari, difícilment trobaríem cap planificació lingüística reeixida.
Cal concloure, per tant, que els processos de normalització (però també els de substitució lingüística) actuen a dos nivells alhora: conscient (identitat sobre usos i coneixement) i inconscient (usos sobre identitat i usos reforçant-se entre si). No és d’estranyar, en conseqüència, que les campanyes de sensibilització lingüística que cerquen influir sobre els usos sense, però, apel·lar a la identitat, que és precisament la variable que influeix sobre la conducta lingüística a nivell conscient (aquell en què justament treballa la “sensibilització”), no hagin servir mai de res que no sigui refermar els partidaris de la normalització en les seues conviccions i, potser, reforçar-ne les conductes assertives. - A casa nostra, els castellanoparlants inicials tendeixen a veure en el català una llengua de fora de casa que se’ls imposa en la vida pública, i que a més se’ls imposa amb la pretensió que no es limitin sols a veure-la o sentir-la, sinó que en facin un ús actiu quan, en realitat, ni en tenen cap necessitat ni entenen aquesta insistència atès l’estatut que se li reconeix al castellà a nivell estatal i, per tant, també en terres catalanovalencianes.
Des d’aquesta perspectiva autocentrada, que no té en compte la història d’aquesta societat, el català pot aparèixer als seus ulls com una llengua arbitràriament promoguda des del poder institucional immediat. Una perspectiva, aquesta, especialment temptadora per als castellanoparlants inicials de les àrees metropolitana dels país, els quals, però, d’obrir una mica el seu angle de visió, no trigarien a adonar-se de quin és qui realment imposa què en el nostre context lingüístic. Aleshores podrien entendre quin paper hi juga la seua actitud reactiva, quan no hostil (o, com a mínim, recalcitrant). Com n’és de difícil, però, adoptar una mirada més àmplia quan els llums curts semblen il·luminar també un camí fet a la nostra mida! - Els drets lingüístics només costen diners allí on els parlants no tenen els seus drets políticament garantits i han de pagar-se’ls (han de guanyar-se’ls amb la seducció). Els altres se’ls garanteixen per llei i imposen la despesa a qui es veu en la necessitat d’acatar-la.