Què ens passa, catalans? (III)

«Anar a les coses mateixes». Aquest és el propòsit de la fenomenologia: descriure les coses com són, l´ésser de les coses i dels fenòmens, en què objectes i subjectes es relacionen d’una manera explicable. I aquest és precisament l’objectiu d’aquesta sèrie: aproximar-se als fenòmens que es donen en aquest àmbit social tan concret (i essencial) que són les relacions lingüístiques en el context dels Països Catalans, on es verifica el contacte de parlants pertanyents a comunitats lingüístiques, no sols diferents, sinó desiguals, i entre els quals, per això mateix, s’estableix una relació de poder que tot ho travessa.

En els punts d’aquesta sèrie, que té l’objectiu d’aproximar-se als fenòmens que es donen en l’àmbit social de les relacions lingüístiques en el context dels Països Catalans, trobareu que es reflexiona sobre aspectes, no els centrals de la situació de conflicte lingüístic, sinó sobre els secundaris que, tanmateix són imprescindibles de conèixer per a tenir una visió completa i coherent de què passa, de què ens passa.

En aquesta sèrie, a més, trobareu, al costat de reflexions sociolingüístiques, psicolingüístiques i sobre ideologia lingüística, unes altres sobre la identitat, igualment imprescindibles, perquè les llengües no serveixen només per expressar (estats d’ànim i voluntats), per a transformar el món (mitjançant la persuasió performativa) i per a comunicar idees, sinó que identifiquen i, per tant, uneixen al mateix temps que separen i , en definitiva creen comunitats en el si de les quals els individus desenvolupen la seva dimensió social i poden adquirir plenament sentit. Les llengües són codis simbòlics expressius, performatius i comunicatius, alhora que contribueixen a donar forma al món. Però la identificació lingüística és també identitat social, i entre ambdues s’estableix una relació dialèctica.

Sovint s’afirma que el català contribueix a l’ascens social. I, efectivament, en tant que encara existeixen feines qualificades per a desenvolupar les quals el català és un requisit (implícit o explícit), aquesta llengua compta entre els elements que cal tenir en compte per a la millora de l’status.

Com diem, de feines així, i de llocs d'importància social (de representació política, en el teixit associatiu...) que difícilment poden exercir sense el català, encara n'hi ha, però que continuïn havent-n’hi, i que el seu nombre s'incrementi, dependrà de la importància que li donem al català com a llengua d'identificació de la societat catalana. En la mesura que hi hagi una altra llengua que li disputi aquest paper identificador, aquesta funcionalitat del català serà precària, i els llocs i les feines per a les qual el català serà vist com un requisit (per obligació legal, per voluntat del contractador o per condicionament social), no sols podran desaparèixer, sinó que pot arribar el moment que aquest requisit sigui vist com una imposició injusta que limita les possibilitats dels treballadors que el no el parlen (ni tenen perquè fer-ho perquè, al capdavall, serà un codi sense una significació i un valor especials).

El català, per si sol, un cop els catalanoparlants inicials ja hem estat tots bilingüitzats, no contribueix a l'ascens social per ell mateix; ho fa només en la mesura que li donem un valor extralingüístic.
S'ha divulgat la idea que no adreçar-se en català a una persona que, per la seua aparença, sembli arribada de fora de Catalunya és un acte de racisme. Són ganes d'estigmatitzar una conducta pel broc gros amb voluntat performativa (amb el lloable propòsit de promoure que els catalanoparlants es mantinguin en català). La tesi seria la següent: com que sembla de fora (i, ara per ara, encara és poc probable que, per exemple, una persona amb aspecte oriental, o amb molta melanina, no sigui d'origen estranger), en parlar-li en una llengua diferent de la pròpia, allò que en el fons fem és negar-li el reconeixement com un català més i, per tant, l'estem excloent o, si es vol (i aquest en seria la versió light): estem subratllant la seua estrangeria i li barrem el pas a la integració. En realitat no és això el que passa. Allò que pròpiament s'esdevé és que, per ser el castellà llengua d'interposició entre la comunitat catalanoparlant i l'exterior, en adreçar-nos amb algú que sembla procedir de l'estranger (i que segurament en ve, si no és un nen o un adolescent), li parlem amb el codi que la ideologia diglòssica reserva per a aquests casos. No hi hauria, per tant, voluntat d'excloure, ni tan sol de subratllar que la consideració d'estranger del nostre interlocutor, sinó un ús lingüístic coherent amb la subordinació assumida pels catalanoparlants que, com a molt, fa que en aquests, la percepció de l'altre com a estranger no pugui ser ocultada, com sí que podria ocultar-la els castellanoparlants mantenidors que s'adrecen a tothom en castellà, i no només a aquells que, efectivament, perceben com a provinents de fora.
Els qui comparteixen la llengua formen comunitat. Aquesta és una de les raons que expliquen la convergència lingüística entre persones que, en principi, tot i parlar llengües diferents, s’entenen sense dificultat. En aquests casos, si almenys una d’elles parla també la llengua de l’altra, tendirà a convergir amb el seu interlocutor en la llengua d’aquest darrer, perquè, en fer-ho, es generarà entre ambdós un espai comú, una comunitat que, de mantenir-se cada un en la seua llengua respectiva, no existiria. Si ho fessin, s’entendrien, però mantindrien les distàncies, i aquell que sàpigues que l’altre sap parlar la seua llengua ho interpretaria com un acte voluntari de distanciament, com un negar-se a la complicitat de la comunitat, com una mena de rebuig. Ho pensaria ell i l’altre sabria que ho estaria pensant. La situació seria incòmoda.

Això ens hauria de fer pensar en la capacitat de les llengües per definir grups, per crear un nosaltres, per construir una comunitat i, per tant, una identitat col·lectiva. Les llengües són factors de cohesió, d’agrupació i, arribat el cas, elements essencials per a la nacionalització.
Els fluxos de població i, amb ells, els canvis demolingüístics, que són de caràcter infraestructural, influencien els usos (i, per tant, tenen conseqüències sociolingüístiques) a nivell inconscient. Per contra, la identificació nacional i, aleshores lingüística, és un element d'ordre superestructural (de consciència) i, en conseqüència, té una influència conscient sobre el comportament lingüístic. Totes dues dimensions han de ser tingudes en compte en un procés de planificació i normalització lingüístiques, perquè determinaran les mesures a aplicar (atesa la situació demolingüística i, aleshores, sociolingüística), la seua ambició (altre cop ateses aquestes dues mateixes dimensions, però també la fortalesa de la identificació lingüisticocomunitària) i la seua efectivitat final (que dependrà essencialment d'aquesta identificació).

Doncs bé, si valorem totes dues dimensions (inconscient i conscient) en el nostre cas, arribem a la conclusió que se'ns obre al davant un horitzó ben negre per causa, per una banda, d'una baixíssima natalitat entre els catalanoparlants i d'un creixement demogràfic alt de la població dels Països Catalans, basat exclusivament en la immigració (en gran mesura procedent de territoris i països castellanoparlants) i, per un altre costat, per l'existència d'un nacionalisme castellanoespanyol militant (i aproblemàtic, en la mesura que resulta hegemònic i, per tant, es troba naturalitzat), atiat pels mitjans de comunicació, que troba davant seu una identitat nacional catalana feble i acomplexada, dotada per aquest motiu d'un discurs lingüístic desarmat, que ha assumit en gran mesura les premisses de la ideologia lingüística del primer i, en especial, el dogma del bilingüisme (un bilingüisme del qual, a més, no es té en compte el seu caràcter d'imposat i d'asimètric, i que només permet argumentaris basats en idees febles -que procuren eludir l'autocentrament nacional- com la de la riquesa i la diversitat lingüístiques, que a la pràctica no qüestionen uns pretesos drets dels castellanoparlants fora del seu domini lingüístic històric i, per tant, obren la porta a la competència entre llengües fortes i estatalment recolzades i llengües febles i estatalment assetjades).

La baixa natalitat i la desproporció de la immigració menen a una situació demolingüística desfavorable, mentre que un discurs tou, fruit del rebuig del nacionalisme i de l'aposta per un discurs que no té en compte els drets de la comunitat catalanoparlants i la seua necessitat de justícia, ens deixen un estat de coses difícilment superable, davant del qual ens presentem titubejants, mancats de convicció i argumentativament anèmics: una pinça de mecano infantil per fer front a una eina hidràulica capaç de moltes atmosferes de pressió.
Els qui ostenten l’hegemonia només tenen necessitat de de mantenir-se en la seu posició. Per contra, als qui qüestionen aquesta hegemonia i se’n defensen, els cal reivindicar-se i reivindicar la justícia de llur causa, alhora que han de ser crítics amb l’status quo. Aquesta situació diferencial fa que els primers no hagin de donar raons, unes raons que sí que s’exigeixen als segons, que aleshores seran percebuts com a agents polítics defensors d’una perspectiva ideològica i, per tant, com a sostenidors d’una opinió discutible, el manteniment tenaç facilitarà que se’ls consideri uns fanàtics, a diferència dels qui es pleguen o sostenen obertament la posició dominant, que tendiran a ser percebuts com a defensors d’un sentit comú no ideològic. Els alineats amb la posició dominant (normalitzada) podran actuar per omissió, i reivindicar per a ells el caràcter d’apolítics. A més, aquells qui, per trobar-se legitimats per la perspectiva hegemònica, no els cal ser crítics, a més no no haver-se de justificar, sempre podran servir-se de recursos ad hominem contra els qui, per defensar posicions crítiques, no ocupen la centralitat intersubjectiva. No els caldrà, per tant, batre’s argumentativament i en tindran prou a desqualificar uns oponents que es troben, per defecte, sota l’ombra de la sospita. La seua posició resulta, per tant, molt avantatjosa. Tindran per aliats els esperits simples, que són legió.
Allò que està passat amb la major part de la joventut catalanovalenciana al sud de l’Albera és equivalent al que va passar a la Catalunya del nord amb els adults joves dels anys cinquanta i seixanta, que van decidir , massivament, no transmetre la llengua als seus fills. Ara, els nostres joves catalanoparlants inicials estan arraconant o abandonant (en funció de el percentatge que representen en el total dels parlants) una llengua ─la catalana─ que ja no veuen seua en la mateixa mesura que la vèiem la generació anterior, una llengua que es troba generalment absent de les seues experiències vitals significatives (sovint vehicules amb la intercessió d’un pantalla) i que sovint dominen amb dificultats perquè un altre codi prevalent hi interfereix, fent del seu català una llengua híbrida en la qual es mouen amb inseguretat.

Les conseqüències d’això s’acaben assemblant molt a les de la dimissió d’aquells pares joves nord-catalans: els adolescents deixen de banda la llengua com els fills d’aquells ho van fer perquè no se’ls va transmetre. En qualsevol cas, el menysteniment del català que protagonitzen tants joves mena igualment a la interrupció de la transmissió a la generació següent, perquè l’arraconament de la llengua que es dona en el seu si fa preveure que les parelles que es formin s’interrelacionin en castellà (no sols si són mixtes, sinó també en el cas de moltes parelles en principi formades per catalanoparlants inicials), una generació que, en tot cas, és d’esperar que sigui exigua en catalanoparlants potencials atesa la baixíssima natalitat dels parlants de català, que a més sembla que ha d’empitjorar tenint en compte quins són els valors hegemònics i els condicionants socials.
Ara mateix, la definició que més bé caracteritza els catalanovalencians és la de minoria nacional en territori espanyol, concentrada en un territori en què històricament havia estat majoritària. En el si d’aquest minoria, a més, una gran part dels seus integrants s’han emmotllat a una mentalitat regional que els subordina a la nacionalitat castellanoespanyola de referència.

En aquesta situació, els qui encara ens identifiquem amb la llengua catalana de manera privativa o principal no ho fem per raons comunicatives (les bases per a l’assimilació definitiva es troben sòlidament establertes, sent la principal la bilingüització ja completa de la nostra població), sinó per voluntat de continuar sent, per adscripció nacional.
Com més forta se sent, la ideologia lingüística espanyolista més tendeix a apel·lar a la potència com a pseudoargument: el nombre de parlants, la influència internacional, el nombre de mitjans, la força de l’estat... la discussió es veu aleshores fora de lloc per causa de al petitesa percebuda en l’adversari. Allò raonable és imposar-se per la força, abassegar. Al capdavall, la potència és un espectacle enlluernador, i els joves aprenen essencialment per imitació.
En la mesura que la identitat catalana del nord s'entén com una identitat regional francesa, mentre que, alhora, es percep la Catalunya del sud com un indret que destaca per mantenir una identitat, en aquest cas nacional, encara robusta, és lògic que els nord-catalans tendeixin a percebre's com uns catalans menors, més aviat com uns quasi-catalans, al costat dels seus veïns del sud, que serien els catalans de debò (i, per extensió, a percebre el català del sud, aquell que senten als seus veïns de l'altra banda de l'Albera i que els arriba a través del mitjans de comunicació, com el català veritable, mentre que la seua modalitat septentrional seria, per contrast, una mena de succedani, una variant bastarda, una cosa diferent del "català català").