- Es pot estar nacionalment centrat (identificat amb una col·lectivitat nacional de forma prioritària o exclusiva) i, alhora, no mostrar una conducta lingüística assertiva perquè l’horitzó d’una plenitud lingüística universalment compartida amb tots els membres del col·lectiu nacional es percebi inconvenient per causa de prejudicis induïts o gestats en un context de subordinació.
És probable que, en un individu nacionalment centrat, la percepció de la plenitud lingüística com un horitzó desitjable en un pla abstracte i general convisqui amb dubtes sobre la seua desiderabilitat i conveniència en la relació directa (de tu a tu), i això perquè, en la dimensió micro, el condicionament social i l’alienació que pot comportar tendeixen a fer-se notar de manera més crua. Al soldat pot passar-li el mateix: una cosa és disparar a una línia de trinxeres, una altra de ben diferent és el cos a cos.
En el cas de la conducta lingüística, però, tot és conseqüència de l’alienació motivada per la subordinació, que converteix en potencialment conflictives i carregades de tensió situacions que, en un altre context, serien moralment i políticament irrellevants.
El desprestigi de la llengua és, alhora, un desprestigi de la comunitat que identifica i cohesiona. Si una comunitat té un clar concepte d’ella mateixa, els condicionants socials que, de produir-se, podrien afectar la pervivència de la seua llengua, no sols no seran efectius, sinó que, en realitat, ni tan sols no començaran a rutllar.
Una llengua pot subordinar-se a un altra de sobrevinguda fins a ser substituïda, ja sigui perquè es recorri obertament a mesures polítiques que facin de la llengua a substituir una parla menyspreable a ulls dels seus parlants de manera generalitzada, ja sigui, de manera més subtil, comptant el concurs de mecanismes politico-socials (que la llengua sobrevinguda sigui adoptada per les classes altes fins a esdevenir-ne una marca i, per tant, un element de distinció i contraposició d’aquests grups amb la resta de la societat, cosa que faria aparèixer aleshores l’altra llengua com un patuès). Quan passi una d’aquestes dues coses (o quan passin totes dues, perquè, de fet, per regla general es donen simultàniament), la comunitat, descentrada (potser primer en la seua classe alta), es recentrarà al voltant d’una altra llengua, en un procés que pot comportar la integració per assimilació a la comunitat inicialment identificada amb ella. De fet, l’habitual en el món modern i contemporani és que els condicionants sociopolítics de la subordinació lingüística tinguin origen en la voluntat de subordinació nacional, que troba en la aquella lingüística una via ràpida per avançar cap als seus objectius. Les llengües, per tant, en darrer terme no són substituïdes per raons socials, sinó per raons nacionals que en tot cas se serveixen de les primeres i que es troben al darrere de tot, en la base. Per això mateix, si la comunitat, la subordinació de la quals se cerca, es resisteix per autocentrament, diguem-ne nacional, els mecanismes sociopolítics que desembocarien en la diglòssia i la substitució, tindran curt recorregut.
D’acord amb això, cal establir que la identitat col·lectiva és un dels factors que entren en joc, tant en el procés de subordinació i substitució lingüístiques com en el procés alternatiu de normalització: és un dels elements condició de possibilitat d’aquests, i encara hi és el fonamental perquè en possibilita o impossibilita uns altres elements (com ara els de caràcter social o político-social).
La sociolingüística és coixa quan no pren en consideració la dimensió diacrítica de la llengua. I concretament, la sociolingüística del conflicte lingüístic es dona, sempre, en el marc d’un conflicte polític identitari: d’un conflicte d’índole nacional.
Les indicacions múltiples generen confusió i dificulten, quan no impossibiliten, l’assoliment dels objectius. En ocasió de conflicte polític allò convenient és procedir de manera cartesiana: anàlisi dels objectius, jerarquització i selecció en funció de la prioritat. Quan un moviment polític es proposa objectius diversos tendeix a dispersar-se (encara que els objectius mantinguin relació entre si). Cal centrar-se en un propòsit o en un grup reduït d’ells (amb la condició que mantinguin entre si una relació de mútua interdependència).
L’independentisme català sol pecar de dispersió. Només cal assistir a una manifestació i veure la diversitat de proclames que es formulen (sovint contradictòries entre si) i la multitud de blocs segmentats que hi desfilen.
Hi ha partidaris de la independència que ho són de manera semblant a com hi ha afeccionats al futbol que són del Barça: hi manifesten una il·lusió genèrica, en relació amb al qual mantenen una actitud fonamentalment passiva i expectant. Se n’alegren dels èxits i deploren els fracassos, però no s’hi involucren de debò. Quan va bé van a Canaletes, quan resten pocs minuts perquè l’àrbitre xiuli i l’equip visitant va guanyant, se’n van cap a casa brandant mocadors.
Hem passat de ser una nació ocupada inserida en un estat aliè com a nació minoritària a esdevenir una minoria nacional en el si d’una nació aliena, una minoria que ho és en el seu mateix territori històric, sobre el qual ja no té control i on s’està en camí de naturalitzar la majoria nacional amb què l’estat s’identifica. Hem de partir d’aquesta constatació si pretenem passar d’una política simbòlica a una veritable política. Hem d’assumir això i el fet que, per a nosaltres, el conflicte que subjau sempre a la política, és un conflicte amb una alta tensió i amb conseqüències perilloses per a cada un de nosaltres.
En la situació de minorització demolingüística que ens trobem, si no lliguem biunívocament nació i llengua, aquesta darrera no té cap possibilitat de tenir un futur com a llengua viva d’ús normal. En la situació actual la nostra aspiració és a consolidar-nos com a grup nacional mitjançant una llengua completa i el reconeixement dels nostres drets lingüístics com a catalanoparlants. La nostra consolidació i el mantenir-nos com a grup de referència nacional sobre el territori pot donar-nos una oportunitat per al creixement que possibilita un futur de normalitat (que ara mateix és només un desig).
El cosmopolitisme, en tant que desarrelament, condueix a la dissolució de la col·lectivitat i a la irrupció d’un arxipèlag d’individus que es conformen amb succedanis de comunitats (comunitats virtuals, sovint en sentit propi: en línia). Quan això passa, la vida gira al voltant de la intensitat, i no del valor (que és tant com dir de la quantitat i en comptes de la qualitat). Una intensitat en què només és possible de concentrar-se si hi ha seguretat. Això exacerba el conservadorisme, ja de per si connatural, a tota societat.
Jordi Martí
