Ells diuen que volen garantir que els seus fills seran bilingües el dia de demà.
I amb aquest argument es neguen a admetre que els seus fills siguin escolaritzats en règim d'immersió al català. Amb aquesta posició, neguen que el nostre sistema escolar i els nostres professionals de l'ensenyament siguin capaços de formar ciutadans bilingües. Bé, caldria dir ciutadans poliglots, perquè bilingües ho són aquelles persones que adquireixen el llenguatge en contacte familiar equilibrat en dues llengües (tenen dues llengües maternes). En aquest escrit, però no en farem distinció.
Però tots els indicadors del coneixement del castellà, també els de Madrid, mostren que el coneixement de les dues llengües cooficials al final de l'ensenyament obligatori és raonablement equilibrat. Ens basarem en els resulats de la prova de 4t d'ESO del 2012, publicats per la Generalitat.
Al gràfic 2 de la publicació susdita, la diferència de puntuació mitjana entre català i castellà és una desena part (arrodonint) de la que hi ha amb les matemàtiques. Dels gràfics 7 i 8, que comparen els assoliments en català i castellà interessa destacar-ne que les diferències són menors en els segments mitjà-alt i mitjà-baix i que es concentren als extrems.
Per completar la valoració dels resultats comparativament entre català i castellà, als gràfics 21 i 22 podem observar les diferències segons els sexes i crida l'atenció que en ambdues llengües la diferència entre noies i nois és més elevada que la que hi ha entre llengües.
Realment, per a un desconeixedor de la realitat catalana, pot semblar bruixeria que amb una escola vehiculada en català, el castellà obtingui resultats comparables (lleugerament superiors) als del català. Per a comprendre-ho, cal saber que els nostres infants es troben, fora de l'escola, una imposició social del castellà que fa que la immersió en aquesta llengua sigui total: jocs, publicitat, films... A l'escola hi passen 25h setmanals, 22 i mitja de lectives i cal descomptar-ne les hores d'idiomes forasters, però encara que totes 22 i mitja hores fossin en règim d'immersió, el contrast amb la immersió social en castellà és esfereïdor:
La societat catalana, per aconseguir un poliglotisme equilibrat català/castellà, ha optat per una escola vehiculada en català per compensar la imposició social del castellà. Però això no agrada als supremacistes castellans i es comporten com si fossin els fills de l'acudit, àvids de cobrar l'herència (adaptat al cas):
L'acudit del pare que no es mor
Senyor inspector de sanitat, venim a protestar; és intolerable. Som els fills del senyor Català, que s'estava morint. Però des que el duu el Dr. Tarradellas, que li ha canviat la medicació i la teràpia, no solament encara no es mor, sinó que ens diuen que potser viurà llargament. Venim a exigir que del nostre pare se'n torni a encarregar el Dr. Franco!
Qüestionen la immersió perquè rebutgen el poliglotisme. Menystenen la professionalitat dels nostres mestres que formen ciutadans preparats per a la convivència i ells el que volen és la supremacia del castellà i no pas la convivència. Han mirat sempre d'imposar la seva llengua com a instrument per a fer més visible i opressora la seva dominació.
Els pares que neguen als seus fills el dret a ser poliglots, oposant-se a la immersió, pretenen dues coses: A) formar militants del monolingüisme i B) implantar l'apartheid a les nostres escoles atès que els monolingües que no entenen el català són bombes de rellotgeria contra la convivència; es converteixen en l'argument per bloquejar l'ús públic del català: cada ignorant del català obliga a canviar de llengua a desenes de catalans.
Les llengües no desapareixen quan els forasters no les aprenen. Les llengües desapareixen quan els nadius les deixen de parlar, d'emprar, de transmetre als seus fills (sovint per a estalviar-los l'assetjament permanent dels supremacistes). I és que cada vegada que cedim al castellà en comprar un diari, en manllevar un llibre a la biblioteca, en anar al cinema, estem matant el català. Cada vegada que renunciem a fer-nos entendre en català, li fem l'eutanàsia.
Per això els enemics del català, que l'ataquen en tots els fronts (doblatge, organismes europeus, les universitats, l'escola...), volen que renunciem a fer-nos-hi entendre procurant que els seus fills surtin monolingües d'una escola segregacionista. Per això sabotegen les polítiques d'integració en català, ara amb l'excusa de les retallades, abans amb l'argument ofensiu de la llengua "comuna".
Sabem perfectament que poder-se expressar en la pròpia llengua i no en una de forastera és valorat arreu i té molta importància als tribunals, en demanar feina, quan fem gestions davant l'administració... Tots els imperis, tots els poders, han mirat sempre d'imposar la seva llengua com a instrument per a fer més opressora la seva dominació.
No se sap de cap estat que hagi renunciat a imposar la seva llengua en els organismes internacionals, si tenia força per fer-ho. L'excepció és Irlanda i el gaèlic mor.
Si els espanyols troben que els diputats catalans no estan discriminats pel fet de no poder emprar plenament la seva llengua a Estrasburg, haurien de renunciar a emprar el castellà als organismes internacionals, així abaratiríem notablement el cost de la Unió.
El que els talibans del monolingüisme, mitjançant l'apartheid escolar, pretenen que ens passi als catalanoparlants al nostre propi país és que cada vegada més hàgim de canviar de llengua en trobar un interlocutor que diu que no ens entén.
L'alternativa a les dictadures monolingües del passat és el poliglotisme passiu: tu em parles en la teva llengua i jo et responc en la meva. No cal ser poliglot, no cal ser bilingüe. Cal ser sesquilingüe: dominar una llengua (la teva llengua nativa) i entendre'n una altra (la de l'entorn). Necessitem catalano-entenents. I això és incompatible amb el monolingüisme espanyolista.
Els nens petits, fins si tenen pares analfabets, aprenen a parlar. Només cal tenir les orelles obertes. Les llengües s'aprenen soles quan un s'hi trobat immergit socialment. El cas que després de 40 anys una persona ignori la llengua del país on viu només es pot donar si aquesta persona té una voluntat persistent de rebutjar que li parlin en la llengua del país. Si no t'agrada el que veus, tanques els ulls. Però, com es tanquen les orelles? Amb la militància permanent de dir «perdon? cómo? me lo repite, por favor?» i altres fórmules que, pragmàticament, serveixen per preservar el monolingüe de l'aprenentatge inconscient i automàtic que els humans fem del nostre entorn. Tècnicament, coerció de canvi de codi (code switching coercion).
Si ens imaginem algú que, a París, en adreçar-se-li en francès un policia per posar-li una multa, digués:
- ¿cómo?
- ¿perdón?
- ¿me lo puede decir en español?
La imatge que ens en fem és la d'una persona socialment deficient, a qui segurament li demanaran els papers i potser acabarà a comissaria.
Quan algú ens diu si me hablas en catalán, no te entiendo, s'està posant els taps a les orelles. El que vol dir és: no et vull entendre en català, ni ara, ni mai; i si tu em parles en català, tard o d'hora t'entendré i em sentiré brut i contaminat del menyspreu racista que sento per a tu i per a la teva llengua. Això és especialment evident quan ens diu que no ens entén abans que hàgim pogut expressar-nos i pugui tenir la certesa que realment no ho ha entès. És un rebuig preventiu, en notar que no ens li adrecem en la llengua que ens vol imposar.
Què volen aquesta gent? Que els humils progressos que ha fet el català des que va ser-ne despenalitzat l'ensenyament el 1978 desapareixin i estan disposats a convertir llurs fills en bombes monolingües contra la convivència. De nosaltres depèn que no se'n surtin.
Lluís de Yzaguirre
N.B. aquest article refon una comunicació que vaig presentar el 18 de setembre del 2012 a Lleida en una jornada organitzada per la USTEC.