Vaig tenir la sort, quan anava a l’institut Investigador Blanxart, de Terrassa, de ser alumna del professor Llorenç Soldevila i Balart (Monistrol de Montserrat 1950 – Argentona 2022). He tingut molts professors i alguns mestres, però el Llorenç és, sense dubte, « el meu mestre». Moltes generacions d’estudiants i professors han après literatura catalana amb el SOLC (un excel·lent manual d’història de la literatura), i amb el Llorenç vaig aprendre que ensenyar llengua havia de barrejar la diversió i el rigor (llegir i escriure, sí, però també fer teatre, cantar, anar d’excursió...). El Llorenç, amb la seva tenacitat i poder de convicció, podia fer coses increïbles com que el Ministerio de Defensa deixés un dels seus helicòpters perquè uns joves estudiants sobrevolessin el Montseny després d’haver-lo recorregut a peu tot llegint textos literaris. I també va fer una cosa que no havia pogut fer cap dels altres professors de català que jo havia tingut: que jo parlés català. I me’n va transmetre la passió imprescindible per sobreviure mentalment a l’ensenyament secundari.
El Llorenç és l’autor d’una de les obres magnes, única arreu del món, la Geografia literària dels Països Catalans, dotze volums de la mida de les guies turístiques, dels quals encara se n’han d’imprimir dos. Recullen els textos literaris, quan n’hi ha, de tots els indrets dels Països Catalans. La versió digital la trobareu al web endrets.cat. No hi ha cap més llengua ni país del món que tinguin una obra d’aquest abast.
Recordo moltes anècdotes del Llorenç, però n’hi ha una que m’ha vingut al cap aquest estiu, a les classes d’aquagym. Un dia va dir: «El català estarà normalitzat quan el faci servir tothom i per a tot, de la literatura més culta a les revistes porno». No cal dir que tots els alumnes vam riure, perquè fa quaranta anys, als joves de dissets anyets, la paraula porno ens feia riure.
Aquest estiu hem tingut dues monitores d’aquagym. Totes dues han parlat sempre en català. Amb la primera, totes les cançons que acompanyaven l’activitat eren en castellà o anglès. El primer dia que va venir la segona, va posar totes les cançons en català i la classe va funcionar la mar de bé, perquè no només fèiem exercici, sinó que podíem cantar. Vaig pensar que felicitaria la monitora. El segon dia, però, el català va desaparèixer. «Com és això?» vaig pensar. «Ja no cal que la feliciti, la monitora». Quan va acabar la classe li vaig preguntar per què havia canviat, i em va explicar que a ella li agradava variar les cançons d’una sessió a l’altra, i que només tenia una hora gravada en català que complís amb els requisits legals, o sigui que no volia tenir problemes de drets d’autor si apareixia, per casualitat, cap inspector de l’SGAE.